23 febrero 2007

El Sergi no feia broma... és el seu amic!


Hola de nuevo!!!!
No he podido resistirme a hacer un nuevo post antes del fin de semana... Esta mañana he visto algo que todavía no he podido quitarme de la cabeza. Ayer, Sergi tuvo una de las vivencias más alucinantes de su vida... uno de sus sueños se hizo realidad!

Cuando se independizó con Anna, descubrió una faceta suya hasta el momento desconocida. Una nueva afición despertó en él nuevas inquietudes... y con ello también se despertaron nuevos ídolos... Un auténtico líder cuyas enseñanzas permanecerán siempre en su memoria...

Ayer fue el gran día! Y si Sergi es feliz... todos somos felices!

Os dejo con un gran artículo gastronómico que Anna me ha enviado como la reportera más richal-rachera (jejeje) de barrio sésamo!

UNA GRAN NIT GASTRONÒMICA (si més no, sorprenent).

Ahir, dia 22 de febrer del 2.007, com a celebració dels 52 anys de la meva mare, vam decidir anar a sopar amb els meus pares. El lloc no era segur fins l’últim moment. Hi havia dues opcions amb molt bona pinta. L’una, anar a un sopar-temàtic i molt especial de la Fundació Catalana del Jazz Clàssic, que girava entorn a New Orleans. Es barrejava la cuina i la música. Tot un esclat cultural dins una sala de banquets de l’Hotel Icària.

La segona opció, en cas de no trobar taula pel "New Orleans Event", era anar, perquè sabien que al Sergi li faria molta il·lusió, a "La Vinya del Senyor". Sempre l’havia vist cuinar a la tele, però provar en primera persona les seves creacions, plenes d’aquell peculiar coneixement, tècnica i amor amb que fa créixer els seus plats... Sí, sí, parlo de l’Isma, el seu amic.
Bé, queda pendent per un altre dia!

A les 21:00h érem al hall de l’Hotel Icària, llegint el programa del sopar. Dorothy NoRecordoQueMés, una excel·lent cuinera de Nova Orleans, va ser l’encarregada de descriure’ns un àpat típic, que aniríem degustant amb el no menys típic ritme dixie dels carrers de l’antiga New Orleans.
–incís cruel: No, jo també vaig pensar que el menjar passat per aigua no val res-

Abans d’entrar a la sala: un còctel explosiu de benvinguda (podies triar entre dues opcions: el verd ("mojito" amb bourbon), i el taronja (suc de taronja, ron Cacique i sucre moreno). Si teníem ferides a la boca ja estan curades! Però el millor de la nit, gastronòmicament parlant, va ser una visió entre la gent...

Espectacular entrada a la sala del sopar: serpentines, confeti, antifaços, gorretes i un collaret de perles amb una història una mica surrealista adornaven les taules. Plàtan mascle fregit, llagostins cuits amb dues salses picants de raves i api i vés a saber què més, tomàquets verds fregits, amanida amb espàrrecs i margallons i com a colofón un arròs caldós (el del Sergi no era gens caldós) amb gambetes, cranc soso de riu, salsitxes i troços de vedella (tot barrejat) i evidentment, picant! Per passar el sopar vam haver de veure vi, ja que l’aigua no calmava la picor. L’arribada dels postres podríem dir que va ser la culminació etílica de la nit. Era un xarrup triple: púding de plàtan i xocolata amb una mica de pa de pessic emborratxat amb alguna mena de licor i gelat d’un gust irreconeixible mullat dins una banyereta d’alcohol (ron?bourbon?...).

Bé, el que vam aprendre dels de New Orleans, és que si van tot el dia cantant pel carrer, mig posseïts per la música, té una explicació: van borratxos!

El millor de la nit va arribar al final. Vaig trobar un contacte i em vaig armar de valor (ja sabeu, qui no plora, no mama), i em vaig prometre intentar-ho. Jo no hi perdia res! Sempre us ha dit que era el seu amic...

1 comentario:

Nerf dijo...

Ja ja ja ja!!!